El món està molt malament

La gran pregunta existencial que ha preocupat tant i tantes persones, èpoques i civilitzacions; La gran pregunta. Tan gran i temorosa que l'home ja bastant irritat, s'ha vist obligat a inventar-se religions alocades per tenir una raó per viure, sobreviure, la resta dels seus dies. Aquesta pregunta tan gran és la tela on s'ha dibuixat tot i tota la resta. Resumint, sobre la tela s'hi ha dibuixat la mateixa pregunta: "Què és aquesta tela?" o "què hem de pintar sobre aquesta tela?" Fa temps vaig crear-me la meva pròpia religió i em vaig inventar una resposta a aquesta sucosa pregunta existencial. Una resposta que em ve bé a mi, clar. Crec que com a éssers vius tenim una capacitat única i preciosa de crear (de la mateixa manera que hem creat la pregunta o el signe d'interrogació). Que què hem vingut a fer aquí la humanitat? Doncs la única cosa que som capaços de fer i per conseqüència la única que ens fa especials: Art. Però primer hem hagut de crear moltes altres coses per subsistir: llenguatges, transports, màquines, coses imprescindibles per anar evolucionant comoditats pràctiques. Una obligada subsistència a partir d'organització alimentària, sistemes polítics, xarxes de transports, telèfons, Internet, distraccions lúdiques.... una sèrie de coses semi-necessàries que faciliten que l'artista pugui crear lo inservible de la millor manera possible. L'artista es veu rodejat de coses creades que li són útils per què ell pugui crear lo inútil, que és allò que fa ser únic a l'humà. És allò que hem vingut a fer. El dia que hi hagi una pau equilibradament justa, menjar feina i llits per a tothom, el dia que l'harmonia regni la gran esfera, el dia que abracem allò que sempre hem sacsejat: què farem sinó Art? Nosaltres, a part d'intentar aconseguir la millor tela possible, hem de fer el que hem vingut a fer: crear. Ja no tindrem cap altre distracció ja que fins ara totes les professions, infraestructures, transports, objectes s'han hagut de crear perquè l'artista estigui còmode i no hagi de pensar en res més que crear. Un exemple tonto: un artista és lleva pel matí gràcies a un despertador, es calenta la llet al microones (o al foc, millor, menys ones), agafa el metro per desplaçar-se, truca a algú per mòbil per dir que arribarà tard, puja en ascensor al seu estudi, encén el llum per poder veure millor (tot i que l'artista es basta amb la llum natural) i també ha comprat pintures i pinzells per crear. Tot són un intent de facilitats perquè l'artista pugui crear. Ja que tot allò, per poc més serveix. Ajuda a complir l'objectiu de l'ésser humà (ser humà). Són nivells, processos per arribar a la fita. Que què hem vingut a fer aquí, la humanitat? Doncs la única cosa que som capaços de fer i per conseqüència la única que ens fa especials: Art. Més el dia que no hi hagi més preocupacions que crear, sobre què crearem? Per això es noble pensar que el món va bé si va malament. Ja que si va malament hi ha art que, apart de bell, és allò que hem vingut a fer. Són les regles. El punt d'inflexió de tot això es que joder, ara el món no va malament. Va molt malament i ja no fa gràcia.