Oh, no o!

Una tarda més, l'estrany individu es situa a la primera taula de la terrassa de l'elegant bar. De manera natural demana un tallat amb llet, natural.
L'elegant cambrer de l'elegant bar li prega el fet de pagar abans d'ingerir la tèbia beguda. L'estrany individu s'irrita davant la falta de franquesa de l'elegant cambrer; li és difícil entendre aquest tipus de mandats en un bar tan elegant.
El cambrer, qui va perdent el seu punt d'elegància, li explica que al estar a la terrassa existeix el perill d'anar-se'n sense ser vist per tant, sense pagar.
L'estrany individu diu que és massa vell per fugir sense ser vist,a la seva edat
pagaria per un llarg esprint abans que per un tallat. Acabada la seva excusa li fa una trista rialla que fa alçar les celles de l'amable cambrer. Aquest anhela i amb certa esperança li serveix el cafè i separadament en una altre recipient la llet, natural.
Al marxar el cambrer, l'esrtany individu guaita per dues bandes i al veure que ningú el vigila s'aixeca de la cadira, agafa el cafè deixant la llet natural damunt la taula i simplement, escapa de manera elegant.
Mangant també la quarta vOcal del text acabat de llegir.

Per què res és natural.

Prelude nº9

Avui he anat a comprar un llibre i el pla no m'ha sortit bé.
La idea era fer un cafè amb el meu cosí, empalmar amb la llibreria i tornar per poder estudiar dos compassos d'una peça de piano que no m'acaben de fluir.

Un cop fet el cafè d'1,50 he tirat per un carreró recobert de llençols estesos fins sortir al bell mig de les rambles. I allà estava, com si fos la cosa més habitual del món fermat a una farola, s'hi trobava un piano antic, d'aquells desafinats de tecla dura que et demanen a crits que el toquis.

Es tracta d'una iniciativa de l'ajuntament barceloní (esper, supòs i crec) anomenat "Toca'm, sóc teu". Qualsevol individu del carrer pot asseure's a la cadira de plàstic enganxada amb una trista cadena al piano i tocar; el que sàpiga, el que vulgui, tan simple i preciós com això.

Jo i la meva curiositat ens hem acostat a l'instrument. En aquell moment hi havia una nina tocant el típic vals cinematogràfic de Yan Tiersen que inspira la pel.licula "Amelie". Un cop finalitzada la freqüent peça unes tímides mans han aplaudit a la noia i el piano s'ha quedat sol; rodejat de gent ansiosa. I allà hi havia el meu regal del dia.

Chopin m'ha acompanyat en mig de les rambles, envoltat de tot tipus de gent; gent que mai hagués pagat una entrada per escoltar res, i allà s'ha creat, un moment únic.
I sota la freda posta de sol aquells dos compassos els quals anava a estudiar han fluït, en el bell mig de les rambles.

Avui he anat a comprar un llibre i el pla no m'ha sortit bé.

De pre-falles

Aquests dies València feia olor a metxa recent encesa ja que els petards oficials seran la setmana següent.

Els carrers es preparen, veus esquelets del que seran grans falles. Els nins es culturitzen tirant bombetes explosives que espanten a tothom qui passa per allà, ja sigui pel renou que fan o simplement per haver estat llençades per un nin. Fa gràcia. I per uns dies trobes significat a totes les melodies i lletres dels passos dobles.


L'ambient posseïx certa escalfor per dintre, amb ganes de sortir i que al fer-ho cremarà com una gran falla. Amb una setmana desapareixerà i just quedaran els millor records, com les millor cendres. Tot quadra.


L'estància ha estat fugaç com un petard, per això només ha donat temps a assaborir les millors coses.

Un cop obris els ulls veus que tornes a estar a casa; les coses bones i breus, dues vegades bones.(autoconsolació)


A 320 km de la porta de casa meva he fet amistat amb gent que podria ser veïnat meu. És curiós i trist a l'hora. El viatjar et fa pensar i apreciar les coses com si fossin teves, ja que la vida és un país estranger.


Sense saber exactament perquè, tenc ganes de tornar.