Oh, no o!

Una tarda més, l'estrany individu es situa a la primera taula de la terrassa de l'elegant bar. De manera natural demana un tallat amb llet, natural.
L'elegant cambrer de l'elegant bar li prega el fet de pagar abans d'ingerir la tèbia beguda. L'estrany individu s'irrita davant la falta de franquesa de l'elegant cambrer; li és difícil entendre aquest tipus de mandats en un bar tan elegant.
El cambrer, qui va perdent el seu punt d'elegància, li explica que al estar a la terrassa existeix el perill d'anar-se'n sense ser vist per tant, sense pagar.
L'estrany individu diu que és massa vell per fugir sense ser vist,a la seva edat
pagaria per un llarg esprint abans que per un tallat. Acabada la seva excusa li fa una trista rialla que fa alçar les celles de l'amable cambrer. Aquest anhela i amb certa esperança li serveix el cafè i separadament en una altre recipient la llet, natural.
Al marxar el cambrer, l'esrtany individu guaita per dues bandes i al veure que ningú el vigila s'aixeca de la cadira, agafa el cafè deixant la llet natural damunt la taula i simplement, escapa de manera elegant.
Mangant també la quarta vOcal del text acabat de llegir.

Per què res és natural.