CERCLE

A la Carlota l’acaba de deixar el marit, aquest cop per sempre. Ahir va morir. Divendres té el funeral amb tot el que comporta. Davant del mirall del provador gira el coll per poder apreciar el reflex de la seva esquena. S’està apunt de comprar un vestit negre, com de vellut, un vellut molt car. Li agrada i no li queda gens malament. Es passa les dues mans sobre els pits, costelles i panxa amb la intenció de planxar el vestit o perquè no, aprimar-se. Pagarà amb l’herència.

L’Eric comenta tot orgullós enmig de la taula que ara fa tres mesos va acabar el seu últim disseny: un vestit negre, com de vellut. Amb el que cobrà es comprà un descapotable platejat i l’ha aparcat ben enfront del restaurant perquè els seus amics, morts d’enveja, es puguin morir d’enveja. L’Eric picant els dits crida al cambrer i li demana l’ampolla de cava més cara que tingui, avui fa els anys.

El Roger fa una setmana que treballa a un restaurant molt car i li va bé. Ara mateix li acaben de demanar l’ampolla de cava més cara que tingui i segurament li caigui una bona propina. Li agraden les propines, a qui no, pensa. Guanya més amb propines que no amb el sou. Fa dues setmanes que es veu d’amagat amb una dona vint anys més gran que ell. Queden cada tres nits a una pensió on els llits grinyolen.
Està content i nerviós, ella li ha jurat que demà li contarà tota la veritat al seu marit. Amb les propines li agrada comprar-li coses cares perquè s’enamori un poc més. I demà pensa comprar-li algun vestit de vellut, negre o car...Però realment el Roger és un hippie reprimit.

Al Carles la vida li va un poc malament, tampoc fa res perquè li vagi millor. Només li queda una cosina pel-roja amb qui no es porta molt bé. Un cop varen follar. I no té ningú més. Últimament s’ha vist obligat a dormir a una pensió on els llits grinyolen i on sempre té una parella follant al seu damunt. No té feina i també s’ha vist obligat a robar. Quan era petit va robar una llepolia en una tenda però ara roba cotxes. Demà robarà un descapotable platejat ple de vestits negres al seu interior però ell això encara no ho sap.

La Laura ha sortit de l’armari i de moment està més contenta que sa mare. Mentre aquesta es tapa les orelles de forma descarada la Laura li explica a crits que s’ha enamorat d’una pel-roja i que no hi pot fer res. La Laura treballa netejant escales a una pensió molt cutre al costat de la torre Agbar. Avui li ha caigut el cubell de fregar pel terra quan ha vist un brutal atropellament just davant de la pensió. L’han acomiadada i més endavant es farà budista.

L’Ernest té pressa. Avui la seva dona li ha d’explicar una cosa, segons ella prou important com perquè sigui puntual. Han quedat a casa a dos quarts de set i ja fa tard. Sempre ha estat un poc despistat. Mentre creua un pas de zebra mirant-se de lluny la torre Agbar pensant que té forma de fal·lus, es veu atropellat per un descapotable que un lladre acaba de robar.
L’accident és molt poètic. L’impacte expulsa vestits negres tacats de sang que van caiguen sobre l’asfalt com si fossin petits paracaigudes de dol. L’Ernest farà tard per últim cop a la seva vida.

Otto

El petit Otto tenia tota la il·lisió del món. Literalment la tenia. La guardava dintre un baül davall el seu llit. A vegades s’imaginava que la resta de la humanitat feia cua a la seva habitació demanat un poc d’il·lusió si us plau.
Però això no té molt a veure amb la història a contar. Era una introducció.

L’Otto era (tal i com he puntualitzat a la segona paraula del text) petit, un nen petit i per tant era baixet. Tenia una percepció de la vida des d’un punt de vista baixet i molts cops eclipsada per la figura paterna.
Des de petit anava amb metro agafat sempre de la mà de sa mare. Quan va començar a aixecar la vista dels ses peus, que ja caminaven prou bé, va començar també a tenir por d’anar amb mentro. Més concretament por d’esperar a l’andana del metro.
Dia a dia anava veient persones adultes que s’intentaven suïcidar cada cop que esperaven el metro. S’acostaven molt al final de l’andana, al forat negre i allà balencejant-se lentament esperaven amb vista altiva el moment.
Mai ho aconseguien però la intenció hi era, segur.
Un dimecres l’Otto va mirar un poc més amunt i allà hi va apreciar un cartell que penjava del sostre de l’andana de la lína blava, la seva línia. El cartell tenia molts puntets verds que creaven números que creaven un compte enredere fins al numero “ENTRA”. Acte seguit l’Otto va girar el seu petit cap a la dreta hi va tornar a veure un intent de suïcidi (va esrtènyer un poc més la mà de sa mare). Però un cop mes va observar un poc més. Es va donar compte de que just davant el cartell de números verds n’hi havia una altre, aquest no era electrònic, era antic. T’indicava amb una fletxa i un dibuix la direcció a la línia que portava al zoo, la línia vermella. Gràcies al punt de vista baixet de l’Otto els cartells no es superposaven i ell els podia apreciar ambdós a la perfecció. El que va descobrir un dimecres va ser que aquell adult i per tant la resta de les persones grans no s’intentaven suïcidar sinó que intentaven veure el temps que faltava per que arribes al metro. Com que la gent gran era alta (tenien un punt de vista altiu) el cartell de la línia vermella que estava just davant del cartell temporitzador els hi tapava la visió. Per tant s’havien d’aferrar molt al forat negre, al túnel del metro i havien d’estirar el coll per poder saltejar horitzontalment el cartell antic i veure el temporitzador que s’hi amagava al darrere. No es volien suïcidar.

Molts d’anys després l’Otto va entrar a la Universitat i va començar a llegir diaris. Va tornar a tenir por.

Hamburgu eseses timades

La seva dona li demana si voldrà hamburgueses per sopar. Partint ràpidament a través de la porta ell exclama un "sí" i un "fins després". Pressuposa que tornarà tard com sempre i sempre li han agradat les hamburgueses a mitja nit. Nítidament engega el cotxe, avui l'ha netejat i l'ha deixat com una perla. La muller es lliga el davantal i descongela dues hamburgueses. S'està inquiet esperant un semàfor en vermell. Ella posa els dos trossos de carn sobre la planxa calenta. Tanca el cotxe una vegada aparcat. Atentament talla la ceba i es rasca els ulls plorosos. Sosté el paraigües amb una mà i pica a la porta amb l'altre. Treu el formatge de la nevera i el posa sobre la carn, així es fondrà millor. Orgullosament passa a dintre la casa, li fa una carícia i ella un petó. Tomba el quetxup i l'escampa per tota l'hamburguesa, no hi posarà cogombre, sap que no el suporta. Tanquen la porta de l'habitació i es treuen la roba a caixalades. Desendolla la planxa mentre retira l'oli. Li demana entre somriures un respir mig atabalant-se. Separa el pa en dos. Dosifica els petons mentre l’estira al llit, l’obre de cames i, en fi... Fica l'hamburguesa entre els dos pans recent sortits de la torradora. Adora acariciar les seves corbes, respiren acompasadament, suen, en veu alta pensa que ha d’explotar i junts gaudeixen del “momentasso”. Sobresurt el suc oliós barrejat amb quetxup en apretar els dos pans acabats de torrar-se. Separats ja, agafen aire i concreten la propera cita. Taula parada, l’espera i espera que li agradi mentre es renta les mans. Mans netes s’acomiada dels seus llavis i li agafa la gana: ara es menjaria una hamburguesa.

Mirall

Un home entra en un bar i això no és un acudit, crec. Un cop a la barra el seu veí li tira una tassa de xocolata desfeta i amarga per sobra. Segurament s’empipa i l’altre s’excusa.
Un home s’excusa mentre l’altre s’empipa molt segur. A sobre s’amarga i desfà una xerrada la tira de llarga al seu veí, qui amb molta barra li pega un cop. Un bar entra en un home, això podria ser un acudit. Crec.

Excusa vital

Des que hem vaig comprar el nou mòbil, ara fa vuit mesos, que l’indicador de “sms” em pipelleja. El meravellós d’això i la causa d’aquest escrit es que tal missatge no existeix. Estan tots llegits i l’icona en forma de carteta segueix actiu.
Fa vuit mesos que faig tot el que m’hagués pogut dir aquest missatge provinent de no se sap on. Esperant que el dia que l’encerti deixi de pipellejar.
És una manera d’aprofitar el temps, amb certa dosis astral, ja que les persones funcionam així. Tan debò no deixi de pipellejar mai; els missatges sempre fan il.lusió.

Clar que també pot ser un error del mòbil. Un de tants.

D'acord

Ei!
Què?
No puc.
No vols?!
No, ja no vull.
Ah, i això perquè?
Puc canviar d’opinió?
Ja, saps que no m’agrada...
Puc o no puc canviar d’opinió?
Sempre fas el mateix, no t’entenc.
Les coses s'estan allargant massa, tio.
Et fas enredere doncs... un cop més.
No em convencen les coses així.
Ah dacord, què vol dir així?
Delicades, amb punxa...
Ah, com un triangle?
Com un triangle...
Si, ja ho val.
Jo sóc així.
Triangular?
No,covard.
Ja ho sé
Dacord.
Adéu!
Si.
.

Petits problemes, petites venjances.

Un home, que em fa peresa descriure, es disposa a arreglar el típic bany del fons a la dreta d’un bar.
Un cop ha tret tot l’instrumental de la seva caixa metàl.lica decideix averiguar l’avaria que causa les inundacions del bany públic.
Amb un guant de làtex fica la mà dins el wàter on instantàniament es pica amb varis objectes. Després de lamentar-se del seu mal, torna a introduir la seva mà amb certa preparació psicològica. Aconsegueix treure una bon grapat d’objectes punxants. La seva sorpresa arriba al veure que els causants de l’averia són vàries estatuetes de la torre Eiffel. Picant-se la mà vàries vegades durant unes tres hores l’home aconsegueix reparar l’averia al extreu-re unes tres-centes torres.
Cabrejat i a l’hora al.lucinat pel que li acaba de passar, anirà a la infermería a curar-se la seva picada mà.


Una dona ha aguantat casada amb el seu home durant tres anys. Ella es infermera i ara mateix està esperant un pacient.
Fa unes setmanes va enxampar al seu marit, un simple fontaner, amb una altre dona al llit; una francesa la qual supòs deuria estar molt bona.
Dies després la dona va vendre el seu anell de compromís que fa tres anys li va regalar el seu ex-marit. Tot el que va treure de l’aliança s’ho va gastar amb un viatge a França; allà es va follar a tres francesos i tot el que li quedava de doblers ho invertí en souvenirs terribles de la torre Eiffel, unes tres-centes estatuetes més o menys.
De tornada al seu país, va anar a un bar de la barriada i es va limitar durant tres hores a submergir torres Eiffel dins el wàter.

En acabar es demana un dry martini a la barra i simplement espera a que les coses flueixin per si soles, com en estirar la cadena d'un wàter.