Hamburgu eseses timades

La seva dona li demana si voldrà hamburgueses per sopar. Partint ràpidament a través de la porta ell exclama un "sí" i un "fins després". Pressuposa que tornarà tard com sempre i sempre li han agradat les hamburgueses a mitja nit. Nítidament engega el cotxe, avui l'ha netejat i l'ha deixat com una perla. La muller es lliga el davantal i descongela dues hamburgueses. S'està inquiet esperant un semàfor en vermell. Ella posa els dos trossos de carn sobre la planxa calenta. Tanca el cotxe una vegada aparcat. Atentament talla la ceba i es rasca els ulls plorosos. Sosté el paraigües amb una mà i pica a la porta amb l'altre. Treu el formatge de la nevera i el posa sobre la carn, així es fondrà millor. Orgullosament passa a dintre la casa, li fa una carícia i ella un petó. Tomba el quetxup i l'escampa per tota l'hamburguesa, no hi posarà cogombre, sap que no el suporta. Tanquen la porta de l'habitació i es treuen la roba a caixalades. Desendolla la planxa mentre retira l'oli. Li demana entre somriures un respir mig atabalant-se. Separa el pa en dos. Dosifica els petons mentre l’estira al llit, l’obre de cames i, en fi... Fica l'hamburguesa entre els dos pans recent sortits de la torradora. Adora acariciar les seves corbes, respiren acompasadament, suen, en veu alta pensa que ha d’explotar i junts gaudeixen del “momentasso”. Sobresurt el suc oliós barrejat amb quetxup en apretar els dos pans acabats de torrar-se. Separats ja, agafen aire i concreten la propera cita. Taula parada, l’espera i espera que li agradi mentre es renta les mans. Mans netes s’acomiada dels seus llavis i li agafa la gana: ara es menjaria una hamburguesa.

Mirall

Un home entra en un bar i això no és un acudit, crec. Un cop a la barra el seu veí li tira una tassa de xocolata desfeta i amarga per sobra. Segurament s’empipa i l’altre s’excusa.
Un home s’excusa mentre l’altre s’empipa molt segur. A sobre s’amarga i desfà una xerrada la tira de llarga al seu veí, qui amb molta barra li pega un cop. Un bar entra en un home, això podria ser un acudit. Crec.

Excusa vital

Des que hem vaig comprar el nou mòbil, ara fa vuit mesos, que l’indicador de “sms” em pipelleja. El meravellós d’això i la causa d’aquest escrit es que tal missatge no existeix. Estan tots llegits i l’icona en forma de carteta segueix actiu.
Fa vuit mesos que faig tot el que m’hagués pogut dir aquest missatge provinent de no se sap on. Esperant que el dia que l’encerti deixi de pipellejar.
És una manera d’aprofitar el temps, amb certa dosis astral, ja que les persones funcionam així. Tan debò no deixi de pipellejar mai; els missatges sempre fan il.lusió.

Clar que també pot ser un error del mòbil. Un de tants.

D'acord

Ei!
Què?
No puc.
No vols?!
No, ja no vull.
Ah, i això perquè?
Puc canviar d’opinió?
Ja, saps que no m’agrada...
Puc o no puc canviar d’opinió?
Sempre fas el mateix, no t’entenc.
Les coses s'estan allargant massa, tio.
Et fas enredere doncs... un cop més.
No em convencen les coses així.
Ah dacord, què vol dir així?
Delicades, amb punxa...
Ah, com un triangle?
Com un triangle...
Si, ja ho val.
Jo sóc així.
Triangular?
No,covard.
Ja ho sé
Dacord.
Adéu!
Si.
.

Petits problemes, petites venjances.

Un home, que em fa peresa descriure, es disposa a arreglar el típic bany del fons a la dreta d’un bar.
Un cop ha tret tot l’instrumental de la seva caixa metàl.lica decideix averiguar l’avaria que causa les inundacions del bany públic.
Amb un guant de làtex fica la mà dins el wàter on instantàniament es pica amb varis objectes. Després de lamentar-se del seu mal, torna a introduir la seva mà amb certa preparació psicològica. Aconsegueix treure una bon grapat d’objectes punxants. La seva sorpresa arriba al veure que els causants de l’averia són vàries estatuetes de la torre Eiffel. Picant-se la mà vàries vegades durant unes tres hores l’home aconsegueix reparar l’averia al extreu-re unes tres-centes torres.
Cabrejat i a l’hora al.lucinat pel que li acaba de passar, anirà a la infermería a curar-se la seva picada mà.


Una dona ha aguantat casada amb el seu home durant tres anys. Ella es infermera i ara mateix està esperant un pacient.
Fa unes setmanes va enxampar al seu marit, un simple fontaner, amb una altre dona al llit; una francesa la qual supòs deuria estar molt bona.
Dies després la dona va vendre el seu anell de compromís que fa tres anys li va regalar el seu ex-marit. Tot el que va treure de l’aliança s’ho va gastar amb un viatge a França; allà es va follar a tres francesos i tot el que li quedava de doblers ho invertí en souvenirs terribles de la torre Eiffel, unes tres-centes estatuetes més o menys.
De tornada al seu país, va anar a un bar de la barriada i es va limitar durant tres hores a submergir torres Eiffel dins el wàter.

En acabar es demana un dry martini a la barra i simplement espera a que les coses flueixin per si soles, com en estirar la cadena d'un wàter.

Oh, no o!

Una tarda més, l'estrany individu es situa a la primera taula de la terrassa de l'elegant bar. De manera natural demana un tallat amb llet, natural.
L'elegant cambrer de l'elegant bar li prega el fet de pagar abans d'ingerir la tèbia beguda. L'estrany individu s'irrita davant la falta de franquesa de l'elegant cambrer; li és difícil entendre aquest tipus de mandats en un bar tan elegant.
El cambrer, qui va perdent el seu punt d'elegància, li explica que al estar a la terrassa existeix el perill d'anar-se'n sense ser vist per tant, sense pagar.
L'estrany individu diu que és massa vell per fugir sense ser vist,a la seva edat
pagaria per un llarg esprint abans que per un tallat. Acabada la seva excusa li fa una trista rialla que fa alçar les celles de l'amable cambrer. Aquest anhela i amb certa esperança li serveix el cafè i separadament en una altre recipient la llet, natural.
Al marxar el cambrer, l'esrtany individu guaita per dues bandes i al veure que ningú el vigila s'aixeca de la cadira, agafa el cafè deixant la llet natural damunt la taula i simplement, escapa de manera elegant.
Mangant també la quarta vOcal del text acabat de llegir.

Per què res és natural.

Prelude nº9

Avui he anat a comprar un llibre i el pla no m'ha sortit bé.
La idea era fer un cafè amb el meu cosí, empalmar amb la llibreria i tornar per poder estudiar dos compassos d'una peça de piano que no m'acaben de fluir.

Un cop fet el cafè d'1,50 he tirat per un carreró recobert de llençols estesos fins sortir al bell mig de les rambles. I allà estava, com si fos la cosa més habitual del món fermat a una farola, s'hi trobava un piano antic, d'aquells desafinats de tecla dura que et demanen a crits que el toquis.

Es tracta d'una iniciativa de l'ajuntament barceloní (esper, supòs i crec) anomenat "Toca'm, sóc teu". Qualsevol individu del carrer pot asseure's a la cadira de plàstic enganxada amb una trista cadena al piano i tocar; el que sàpiga, el que vulgui, tan simple i preciós com això.

Jo i la meva curiositat ens hem acostat a l'instrument. En aquell moment hi havia una nina tocant el típic vals cinematogràfic de Yan Tiersen que inspira la pel.licula "Amelie". Un cop finalitzada la freqüent peça unes tímides mans han aplaudit a la noia i el piano s'ha quedat sol; rodejat de gent ansiosa. I allà hi havia el meu regal del dia.

Chopin m'ha acompanyat en mig de les rambles, envoltat de tot tipus de gent; gent que mai hagués pagat una entrada per escoltar res, i allà s'ha creat, un moment únic.
I sota la freda posta de sol aquells dos compassos els quals anava a estudiar han fluït, en el bell mig de les rambles.

Avui he anat a comprar un llibre i el pla no m'ha sortit bé.