Mimesi barata

Totes, o quasi totes, de fet totes les perruqueries del sistema molts cops proposen un tall atrevit, informal, quasi improvitzat. Volen imitar el look d’aquell bohemi que, amb música dels Beatles de fons i un got de Martini, ha decidit tallar-se inesperadament els cabells amb unes tisores de joguina. I, uau! li queda molt bé i, uau! no s’ha gastat ni un cèntim. Cèntims, molts diners, que la perruqueria si que et xuclarà per imitar aquest tall d’arrel espontània i verídica. L’estètica del desordenadament ordenat, del pentinat despentinat. Xuclen les experiències quotidianes de les persones que s’auto-tallen els cabells per tal de no gastar i l’oficialitzen posant un preu, tardant el doble i venen-te dos xampús i quatre cremes més, no sigui cosa que s’ordeni el desordenament. Sempre he pensat que els perruquers et fan un massatge al cap amb alguna substància que fa que et torni a créixer el cabell i hagis de tornar a gastar. La perruqueria és un acte molt digne, però no intenteu imitar la realitat ja que no serà real, serà una imitació no barata, precisament.

Filosofia de vàters

Anar a pixar al meu bany em tranquil·litza. El nostre vàter té una tapa un poc especial. No s'aguanta recte o sigui que sempre que l'aixeques torna a caure. Pam. Fins que hem descobert que te "el toc màgic". Un cop alçada la tapa li has de pegar un toquet cap a l'esquerra i allà queda fixada. No cau. Però aquest toc màgic no el pots fer així com així. Requereix temps i experiència però sobretot pausa i tranquil·litat. Si fas el gest molt ràpid el toc no surt, la tapa cau i per molt que a voltes vacili, t'asseguro que sempre acaba caient, en el pitjor moment. Anar a pixar al meu bany em tranquil·litza. I no em tranquil·litza pel fet de pixar i quedar-me més tranquil, no. Per fer el toc màgic, puntualitzo, has de respirar abans un parell de cops i agafar-t'ho en calma. És un toc amb amor, sensibilitat i concentració. Si aconsegueixes reunir tots aquestes elements sentimentals dins el teu cos a partir i a través de dues respiracions, el toc màgic sortirà i la tapa no caurà. Podràs pixar tranquil. I no només per haver respirat i haver sortit de la frenètica rutina sinó que també per ser conscient de que, un cop més, no gastes paper de vàter inútilment per eixugar la tassa, que normalment cau. Anar a pixar al meu bany em tranquil·litza.

El món està molt malament

La gran pregunta existencial que ha preocupat tant i tantes persones, èpoques i civilitzacions; La gran pregunta. Tan gran i temorosa que l'home ja bastant irritat, s'ha vist obligat a inventar-se religions alocades per tenir una raó per viure, sobreviure, la resta dels seus dies. Aquesta pregunta tan gran és la tela on s'ha dibuixat tot i tota la resta. Resumint, sobre la tela s'hi ha dibuixat la mateixa pregunta: "Què és aquesta tela?" o "què hem de pintar sobre aquesta tela?" Fa temps vaig crear-me la meva pròpia religió i em vaig inventar una resposta a aquesta sucosa pregunta existencial. Una resposta que em ve bé a mi, clar. Crec que com a éssers vius tenim una capacitat única i preciosa de crear (de la mateixa manera que hem creat la pregunta o el signe d'interrogació). Que què hem vingut a fer aquí la humanitat? Doncs la única cosa que som capaços de fer i per conseqüència la única que ens fa especials: Art. Però primer hem hagut de crear moltes altres coses per subsistir: llenguatges, transports, màquines, coses imprescindibles per anar evolucionant comoditats pràctiques. Una obligada subsistència a partir d'organització alimentària, sistemes polítics, xarxes de transports, telèfons, Internet, distraccions lúdiques.... una sèrie de coses semi-necessàries que faciliten que l'artista pugui crear lo inservible de la millor manera possible. L'artista es veu rodejat de coses creades que li són útils per què ell pugui crear lo inútil, que és allò que fa ser únic a l'humà. És allò que hem vingut a fer. El dia que hi hagi una pau equilibradament justa, menjar feina i llits per a tothom, el dia que l'harmonia regni la gran esfera, el dia que abracem allò que sempre hem sacsejat: què farem sinó Art? Nosaltres, a part d'intentar aconseguir la millor tela possible, hem de fer el que hem vingut a fer: crear. Ja no tindrem cap altre distracció ja que fins ara totes les professions, infraestructures, transports, objectes s'han hagut de crear perquè l'artista estigui còmode i no hagi de pensar en res més que crear. Un exemple tonto: un artista és lleva pel matí gràcies a un despertador, es calenta la llet al microones (o al foc, millor, menys ones), agafa el metro per desplaçar-se, truca a algú per mòbil per dir que arribarà tard, puja en ascensor al seu estudi, encén el llum per poder veure millor (tot i que l'artista es basta amb la llum natural) i també ha comprat pintures i pinzells per crear. Tot són un intent de facilitats perquè l'artista pugui crear. Ja que tot allò, per poc més serveix. Ajuda a complir l'objectiu de l'ésser humà (ser humà). Són nivells, processos per arribar a la fita. Que què hem vingut a fer aquí, la humanitat? Doncs la única cosa que som capaços de fer i per conseqüència la única que ens fa especials: Art. Més el dia que no hi hagi més preocupacions que crear, sobre què crearem? Per això es noble pensar que el món va bé si va malament. Ja que si va malament hi ha art que, apart de bell, és allò que hem vingut a fer. Són les regles. El punt d'inflexió de tot això es que joder, ara el món no va malament. Va molt malament i ja no fa gràcia.

CERCLE

A la Carlota l’acaba de deixar el marit, aquest cop per sempre. Ahir va morir. Divendres té el funeral amb tot el que comporta. Davant del mirall del provador gira el coll per poder apreciar el reflex de la seva esquena. S’està apunt de comprar un vestit negre, com de vellut, un vellut molt car. Li agrada i no li queda gens malament. Es passa les dues mans sobre els pits, costelles i panxa amb la intenció de planxar el vestit o perquè no, aprimar-se. Pagarà amb l’herència.

L’Eric comenta tot orgullós enmig de la taula que ara fa tres mesos va acabar el seu últim disseny: un vestit negre, com de vellut. Amb el que cobrà es comprà un descapotable platejat i l’ha aparcat ben enfront del restaurant perquè els seus amics, morts d’enveja, es puguin morir d’enveja. L’Eric picant els dits crida al cambrer i li demana l’ampolla de cava més cara que tingui, avui fa els anys.

El Roger fa una setmana que treballa a un restaurant molt car i li va bé. Ara mateix li acaben de demanar l’ampolla de cava més cara que tingui i segurament li caigui una bona propina. Li agraden les propines, a qui no, pensa. Guanya més amb propines que no amb el sou. Fa dues setmanes que es veu d’amagat amb una dona vint anys més gran que ell. Queden cada tres nits a una pensió on els llits grinyolen.
Està content i nerviós, ella li ha jurat que demà li contarà tota la veritat al seu marit. Amb les propines li agrada comprar-li coses cares perquè s’enamori un poc més. I demà pensa comprar-li algun vestit de vellut, negre o car...Però realment el Roger és un hippie reprimit.

Al Carles la vida li va un poc malament, tampoc fa res perquè li vagi millor. Només li queda una cosina pel-roja amb qui no es porta molt bé. Un cop varen follar. I no té ningú més. Últimament s’ha vist obligat a dormir a una pensió on els llits grinyolen i on sempre té una parella follant al seu damunt. No té feina i també s’ha vist obligat a robar. Quan era petit va robar una llepolia en una tenda però ara roba cotxes. Demà robarà un descapotable platejat ple de vestits negres al seu interior però ell això encara no ho sap.

La Laura ha sortit de l’armari i de moment està més contenta que sa mare. Mentre aquesta es tapa les orelles de forma descarada la Laura li explica a crits que s’ha enamorat d’una pel-roja i que no hi pot fer res. La Laura treballa netejant escales a una pensió molt cutre al costat de la torre Agbar. Avui li ha caigut el cubell de fregar pel terra quan ha vist un brutal atropellament just davant de la pensió. L’han acomiadada i més endavant es farà budista.

L’Ernest té pressa. Avui la seva dona li ha d’explicar una cosa, segons ella prou important com perquè sigui puntual. Han quedat a casa a dos quarts de set i ja fa tard. Sempre ha estat un poc despistat. Mentre creua un pas de zebra mirant-se de lluny la torre Agbar pensant que té forma de fal·lus, es veu atropellat per un descapotable que un lladre acaba de robar.
L’accident és molt poètic. L’impacte expulsa vestits negres tacats de sang que van caiguen sobre l’asfalt com si fossin petits paracaigudes de dol. L’Ernest farà tard per últim cop a la seva vida.

Otto

El petit Otto tenia tota la il·lisió del món. Literalment la tenia. La guardava dintre un baül davall el seu llit. A vegades s’imaginava que la resta de la humanitat feia cua a la seva habitació demanat un poc d’il·lusió si us plau.
Però això no té molt a veure amb la història a contar. Era una introducció.

L’Otto era (tal i com he puntualitzat a la segona paraula del text) petit, un nen petit i per tant era baixet. Tenia una percepció de la vida des d’un punt de vista baixet i molts cops eclipsada per la figura paterna.
Des de petit anava amb metro agafat sempre de la mà de sa mare. Quan va començar a aixecar la vista dels ses peus, que ja caminaven prou bé, va començar també a tenir por d’anar amb mentro. Més concretament por d’esperar a l’andana del metro.
Dia a dia anava veient persones adultes que s’intentaven suïcidar cada cop que esperaven el metro. S’acostaven molt al final de l’andana, al forat negre i allà balencejant-se lentament esperaven amb vista altiva el moment.
Mai ho aconseguien però la intenció hi era, segur.
Un dimecres l’Otto va mirar un poc més amunt i allà hi va apreciar un cartell que penjava del sostre de l’andana de la lína blava, la seva línia. El cartell tenia molts puntets verds que creaven números que creaven un compte enredere fins al numero “ENTRA”. Acte seguit l’Otto va girar el seu petit cap a la dreta hi va tornar a veure un intent de suïcidi (va esrtènyer un poc més la mà de sa mare). Però un cop mes va observar un poc més. Es va donar compte de que just davant el cartell de números verds n’hi havia una altre, aquest no era electrònic, era antic. T’indicava amb una fletxa i un dibuix la direcció a la línia que portava al zoo, la línia vermella. Gràcies al punt de vista baixet de l’Otto els cartells no es superposaven i ell els podia apreciar ambdós a la perfecció. El que va descobrir un dimecres va ser que aquell adult i per tant la resta de les persones grans no s’intentaven suïcidar sinó que intentaven veure el temps que faltava per que arribes al metro. Com que la gent gran era alta (tenien un punt de vista altiu) el cartell de la línia vermella que estava just davant del cartell temporitzador els hi tapava la visió. Per tant s’havien d’aferrar molt al forat negre, al túnel del metro i havien d’estirar el coll per poder saltejar horitzontalment el cartell antic i veure el temporitzador que s’hi amagava al darrere. No es volien suïcidar.

Molts d’anys després l’Otto va entrar a la Universitat i va començar a llegir diaris. Va tornar a tenir por.

Hamburgu eseses timades

La seva dona li demana si voldrà hamburgueses per sopar. Partint ràpidament a través de la porta ell exclama un "sí" i un "fins després". Pressuposa que tornarà tard com sempre i sempre li han agradat les hamburgueses a mitja nit. Nítidament engega el cotxe, avui l'ha netejat i l'ha deixat com una perla. La muller es lliga el davantal i descongela dues hamburgueses. S'està inquiet esperant un semàfor en vermell. Ella posa els dos trossos de carn sobre la planxa calenta. Tanca el cotxe una vegada aparcat. Atentament talla la ceba i es rasca els ulls plorosos. Sosté el paraigües amb una mà i pica a la porta amb l'altre. Treu el formatge de la nevera i el posa sobre la carn, així es fondrà millor. Orgullosament passa a dintre la casa, li fa una carícia i ella un petó. Tomba el quetxup i l'escampa per tota l'hamburguesa, no hi posarà cogombre, sap que no el suporta. Tanquen la porta de l'habitació i es treuen la roba a caixalades. Desendolla la planxa mentre retira l'oli. Li demana entre somriures un respir mig atabalant-se. Separa el pa en dos. Dosifica els petons mentre l’estira al llit, l’obre de cames i, en fi... Fica l'hamburguesa entre els dos pans recent sortits de la torradora. Adora acariciar les seves corbes, respiren acompasadament, suen, en veu alta pensa que ha d’explotar i junts gaudeixen del “momentasso”. Sobresurt el suc oliós barrejat amb quetxup en apretar els dos pans acabats de torrar-se. Separats ja, agafen aire i concreten la propera cita. Taula parada, l’espera i espera que li agradi mentre es renta les mans. Mans netes s’acomiada dels seus llavis i li agafa la gana: ara es menjaria una hamburguesa.

Mirall

Un home entra en un bar i això no és un acudit, crec. Un cop a la barra el seu veí li tira una tassa de xocolata desfeta i amarga per sobra. Segurament s’empipa i l’altre s’excusa.
Un home s’excusa mentre l’altre s’empipa molt segur. A sobre s’amarga i desfà una xerrada la tira de llarga al seu veí, qui amb molta barra li pega un cop. Un bar entra en un home, això podria ser un acudit. Crec.

Excusa vital

Des que hem vaig comprar el nou mòbil, ara fa vuit mesos, que l’indicador de “sms” em pipelleja. El meravellós d’això i la causa d’aquest escrit es que tal missatge no existeix. Estan tots llegits i l’icona en forma de carteta segueix actiu.
Fa vuit mesos que faig tot el que m’hagués pogut dir aquest missatge provinent de no se sap on. Esperant que el dia que l’encerti deixi de pipellejar.
És una manera d’aprofitar el temps, amb certa dosis astral, ja que les persones funcionam així. Tan debò no deixi de pipellejar mai; els missatges sempre fan il.lusió.

Clar que també pot ser un error del mòbil. Un de tants.

D'acord

Ei!
Què?
No puc.
No vols?!
No, ja no vull.
Ah, i això perquè?
Puc canviar d’opinió?
Ja, saps que no m’agrada...
Puc o no puc canviar d’opinió?
Sempre fas el mateix, no t’entenc.
Les coses s'estan allargant massa, tio.
Et fas enredere doncs... un cop més.
No em convencen les coses així.
Ah dacord, què vol dir així?
Delicades, amb punxa...
Ah, com un triangle?
Com un triangle...
Si, ja ho val.
Jo sóc així.
Triangular?
No,covard.
Ja ho sé
Dacord.
Adéu!
Si.
.

Petits problemes, petites venjances.

Un home, que em fa peresa descriure, es disposa a arreglar el típic bany del fons a la dreta d’un bar.
Un cop ha tret tot l’instrumental de la seva caixa metàl.lica decideix averiguar l’avaria que causa les inundacions del bany públic.
Amb un guant de làtex fica la mà dins el wàter on instantàniament es pica amb varis objectes. Després de lamentar-se del seu mal, torna a introduir la seva mà amb certa preparació psicològica. Aconsegueix treure una bon grapat d’objectes punxants. La seva sorpresa arriba al veure que els causants de l’averia són vàries estatuetes de la torre Eiffel. Picant-se la mà vàries vegades durant unes tres hores l’home aconsegueix reparar l’averia al extreu-re unes tres-centes torres.
Cabrejat i a l’hora al.lucinat pel que li acaba de passar, anirà a la infermería a curar-se la seva picada mà.


Una dona ha aguantat casada amb el seu home durant tres anys. Ella es infermera i ara mateix està esperant un pacient.
Fa unes setmanes va enxampar al seu marit, un simple fontaner, amb una altre dona al llit; una francesa la qual supòs deuria estar molt bona.
Dies després la dona va vendre el seu anell de compromís que fa tres anys li va regalar el seu ex-marit. Tot el que va treure de l’aliança s’ho va gastar amb un viatge a França; allà es va follar a tres francesos i tot el que li quedava de doblers ho invertí en souvenirs terribles de la torre Eiffel, unes tres-centes estatuetes més o menys.
De tornada al seu país, va anar a un bar de la barriada i es va limitar durant tres hores a submergir torres Eiffel dins el wàter.

En acabar es demana un dry martini a la barra i simplement espera a que les coses flueixin per si soles, com en estirar la cadena d'un wàter.

Oh, no o!

Una tarda més, l'estrany individu es situa a la primera taula de la terrassa de l'elegant bar. De manera natural demana un tallat amb llet, natural.
L'elegant cambrer de l'elegant bar li prega el fet de pagar abans d'ingerir la tèbia beguda. L'estrany individu s'irrita davant la falta de franquesa de l'elegant cambrer; li és difícil entendre aquest tipus de mandats en un bar tan elegant.
El cambrer, qui va perdent el seu punt d'elegància, li explica que al estar a la terrassa existeix el perill d'anar-se'n sense ser vist per tant, sense pagar.
L'estrany individu diu que és massa vell per fugir sense ser vist,a la seva edat
pagaria per un llarg esprint abans que per un tallat. Acabada la seva excusa li fa una trista rialla que fa alçar les celles de l'amable cambrer. Aquest anhela i amb certa esperança li serveix el cafè i separadament en una altre recipient la llet, natural.
Al marxar el cambrer, l'esrtany individu guaita per dues bandes i al veure que ningú el vigila s'aixeca de la cadira, agafa el cafè deixant la llet natural damunt la taula i simplement, escapa de manera elegant.
Mangant també la quarta vOcal del text acabat de llegir.

Per què res és natural.

Prelude nº9

Avui he anat a comprar un llibre i el pla no m'ha sortit bé.
La idea era fer un cafè amb el meu cosí, empalmar amb la llibreria i tornar per poder estudiar dos compassos d'una peça de piano que no m'acaben de fluir.

Un cop fet el cafè d'1,50 he tirat per un carreró recobert de llençols estesos fins sortir al bell mig de les rambles. I allà estava, com si fos la cosa més habitual del món fermat a una farola, s'hi trobava un piano antic, d'aquells desafinats de tecla dura que et demanen a crits que el toquis.

Es tracta d'una iniciativa de l'ajuntament barceloní (esper, supòs i crec) anomenat "Toca'm, sóc teu". Qualsevol individu del carrer pot asseure's a la cadira de plàstic enganxada amb una trista cadena al piano i tocar; el que sàpiga, el que vulgui, tan simple i preciós com això.

Jo i la meva curiositat ens hem acostat a l'instrument. En aquell moment hi havia una nina tocant el típic vals cinematogràfic de Yan Tiersen que inspira la pel.licula "Amelie". Un cop finalitzada la freqüent peça unes tímides mans han aplaudit a la noia i el piano s'ha quedat sol; rodejat de gent ansiosa. I allà hi havia el meu regal del dia.

Chopin m'ha acompanyat en mig de les rambles, envoltat de tot tipus de gent; gent que mai hagués pagat una entrada per escoltar res, i allà s'ha creat, un moment únic.
I sota la freda posta de sol aquells dos compassos els quals anava a estudiar han fluït, en el bell mig de les rambles.

Avui he anat a comprar un llibre i el pla no m'ha sortit bé.

De pre-falles

Aquests dies València feia olor a metxa recent encesa ja que els petards oficials seran la setmana següent.

Els carrers es preparen, veus esquelets del que seran grans falles. Els nins es culturitzen tirant bombetes explosives que espanten a tothom qui passa per allà, ja sigui pel renou que fan o simplement per haver estat llençades per un nin. Fa gràcia. I per uns dies trobes significat a totes les melodies i lletres dels passos dobles.


L'ambient posseïx certa escalfor per dintre, amb ganes de sortir i que al fer-ho cremarà com una gran falla. Amb una setmana desapareixerà i just quedaran els millor records, com les millor cendres. Tot quadra.


L'estància ha estat fugaç com un petard, per això només ha donat temps a assaborir les millors coses.

Un cop obris els ulls veus que tornes a estar a casa; les coses bones i breus, dues vegades bones.(autoconsolació)


A 320 km de la porta de casa meva he fet amistat amb gent que podria ser veïnat meu. És curiós i trist a l'hora. El viatjar et fa pensar i apreciar les coses com si fossin teves, ja que la vida és un país estranger.


Sense saber exactament perquè, tenc ganes de tornar.

Un petit apunt

Vulguis o no, són els climes i els ambients harmoniosos els que inspiren.

Com he pensat i dit més de cent vegades a més de cinc o sis amics, també són els pitjors climes i els nefastos ambients qui ens inspiren de debò. És trist redactar-ho, però com més malament ho passam més bé ho escrivim; més bé ho entenem. Quan més interiorment sofrim més bé vomitam. I quan un estira la cadena és quan millor es queda, amb la feina feta. Trist però infinitament eficaç. L’infinit, què llarg, què real, què trist.

Relativament conscient.

-Què fàcil és tot quan el teu cap no forma part del teu cos. Quan veus més enllà sense saber, relativament, el per què. Sents què posseeixes un fil màgic que va des del cap i que recorrent totes les venes, artèries i sobretot passant pel cor; t'arriba a la punta dels dit, fent que aquest pitgin aquestes tecles quadrades, d'un ordinador blanc i car.